Una història pel Marroc

Per començar bé el dia, ací us deixem l'escrit de Vicent, un amic d'un company d'universitat. Varen passar l'estiu passat uns dies al Marroc i, pel que he pogut saber, va ser tot menys un viatge ordinari! Gaudiu igual que ja ho varen fer ells: 

"Fou allà al matí, quan el sol eixia per l'est i la majoria dels marroquins dormien, ja que el dia anterior havien fet vida per la nit pel Ramadan. Nosaltres 6, sense més ni menys, decidirem anar a un poble on s’apreciés més la vida dels marroquins, i no aquella ciutat, Marrakech, massa transitada per turistes.

Després de lluitar amb els marroquins per trobar un preu assequible per anar a Ouarzazate, emprenem camí amb un 4x4, ben estrets. A meitat camí el marroquí ens recomana canviar de ruta, ja que l’Ouarzazate era similar a Marrakech. Decidim anar-nos-en on ens diu, un poble de carretera, i després pujar per l’Atlas fins un poble berber, passant per una cascada.

Després d’acordar el que ens costarien els dos dies per allí, emprenem camí cap al gran Atlas. Amb les motxilles a l'esquena i algun que altre amb Croc's per sabates, pugem aquella gran muntanya, en la que si algú queia, podia oblidar-se de no trencar-se algun que altre membre. El guia anava com "Pedro per sa casa", ningú li aguantava la marxa, i a més ningú podia dir-li que anés més lent, perquè ningú parlava ni francès ni marroquí. Vam tindre sort que el guia estava experimentat, ja que a un dels xicons se li van trencar les anses i ell li va fer un “arreglo” amb la camisa.

Després de 2 o 3 hores,  vam començar a anar per pla i veiem els primers animals, cavalls i cabres, i lluny l'anhelada cascada. I a pesar que pensàvem seria més gran, estàvem igual de contents.
En arribar, el primer que férem fou banyar-se a l'aigua purificadora i congelada, com els nostres pares ens van portar al món. Més tard, meravellats de les vistes dels voltants, mentre el guia resava, vàrem fer una de les millors migdiades de nostra vida, amb pendent i pedres, però la millor.

A meitat tarda havíem d’anar fent marxa cap al poble berber, ja que per la nit no podríem guiar-se. Hora i mitja després, arribàrem al poble, on passaríem la nit. Allí tot el món se'ns quedava mirant, érem estranys, i pocs entenien què fèiem allí. No hi havia llum als carrers, era un vertader poble berber. Allí ens prepararen el sostre de sa casa per poder dormir, com si fórem els seus millors invitats.

Per berenar, ens portaren te de menta, al que ja havíem pillat el gust, i pa amb mantega i melmelada. Què bo estava! Hi havia una cosa curiosa: va passar un nen amb una cabra remugant i, més tard, vam poder veure al nen amb els trossos de cabra per poder menjar. Per sopar ens portaren cuscús i, altra vegada, te.  Allí, en plena obscuritat, fumàrem tranquil·lament, parlant d’allò que ens pareixia  era el millor que havíem fet al viatge. 

Al dia següent, tingueren una guerra amb les mosques i amb el sol. Ens portaren l’esmorzar als 5 minuts de despertar-nos, estaven ben preparats. També podíem veure com els nens matiners i curiosos ens miraven d'amagats. Un dels xicons va decidir donar-li a un nen un “tazo” d'equips de futbol. Al segon, el nen es va ficar a riure i córrer per mostrar-li-ho als amics. Així de senzilla pot arribar a ser la felicitat!

Després de passar el matí allí, tocava tornar cap a la transitada Marrakech, però amb una experiència més que mostrar-li al món, com ara tracte de fer."

Gràcies Vicent per compartir aquestos records amb nosaltres! I els altres, ja sabeu on us podeu explaiar.

donesdeviatge@gmail.com