Començar l'estiu amb bon peu a Malta

De nou, Vicent perd una estona per escriure. Ací teniu les seues vacances i les dels seus companys a Malta. Gaudiu! 

Finiquitats tots els exàmens del batxillerat, amb el títol baix el braç. Corria el 2011, érem una dotzena, o més, de xics i xiques, d'uns 18 anys. El nostre destí: Malta i la seua festa, en concret St.Julians, a primera línia de platja i festa.

El viatge començava bé, teníem un bon hotelet, encara que vàrem fer poques hores allí dins. El primer que vam fer en arribar va ser veure la platja, de pedres petites i un poc molestes però, per a mi, millor que les de sorra de per ací. També vam veure que teníem davant nostre tots els pubs i la zona de copes, tot un luxe, menys per aquells que preferiren descansar.

La primera nit fou una de les millors, vàrem descobrir tot allò (una festa bestial) i, a més, l'alcohol estava més barat que a casa nostra, per tant la borratxera va ser bonica. Això de que tot fóra més econòmic va ser una alegria per a molts, la veritat.

Us podria explicar detalladament tot el que férem aquells dies, però millor si us deixe un resum:

Provàrem les cachimbes de per allí, uns altres entraren als prostíbuls, vàrem passar un dia visitant Comino i les seues platjes perfectes (però congelades). També vam anar a fer busseig amb un guia, tot un amfitrió. Visitàrem La Valletta, la capital del país, i un dels últims dies vam anar a una festa en un vaixell a meitat de la mar Mediterrània, on alguns se'n passaren amb l'alcohol i altres tan sols es marejaren a causa del vaixell.

La veritat és que Malta és molt bon lloc per a celebrar el final dels estudis, però millor és anar amb bona companyia. Vos ho recomane sempre!

Budapest, ciudad de ciudades.

Hace unos días recordé que ya van cuatro años. La mayoría os preguntareis, cuatro años de qué? De uno de los mejores viajes de mi vida. He tenido la suerte de que me concedieran alguna que otra beca para salir al extranjero, entre ellas, la Comenius. Y para que no se quedara solo en eso, se la concedieron también a todas mis amigas. Así, en febrero de 2010 nos embarcamos en una aventura sin igual: descubrir la cultura magiar y sus portadores.

Llegamos después de mil horas de avión, heladas como pollos y un tanto cansadas. Subimos en una especie de minibús con nuestros amigos, compañeros y guías para esos cinco cortos días. 50 km nos separaban del lugar que íbamos a habitar: Esztergom. Encantadora, nevada, fría y con monumentos y lugares en perfecto estado de conservación, como su basílica. Un lugar bañado, como no, por el imponente Danubio. 

Pero dejando de lado la emoción que me embargaba en esos momentos y que hacía que mis ojos parecieran naranjas, grandes y redondas, y que hace ahora que mi opinión sea poco objetiva; he decido centrarme en Budapest, capital de capitales.

Nada más llegar, el viento del este nos da la bienvenida. Los húngaros se ríen, acostumbrados como están a ese frío seco. Hasta la nieve es diferente, blanda, fina, ligera, sorprendente. Dividida en dos por el gran río, llaman mucho la atención las islas habitadas en el centro del mismo, pero lo hace aún más su larga historia repleta de reyes y nobles. Es por eso de obligada visita la Plaza de los Héroes, situada al final de la avenida Andrássy, todo ello Patrimonio de la Humanidad. A los actuales habitantes de la antigua Corona de Aragón les interesará saber que allí se encuentra la estatua del padre de la reina Na Violant, esposa del rei Jaume I (recuerdo que hicimos que los chicos averiguaran toda la historia para contarla en el instituto cuando regresáramos).

Siguiendo las indicaciones de aquellos que conocen la ciudad, nos dirigimos hacia la ciudadela, desde donde se pueden observar las dos antiguas ciudades que ahora conforman la capital: Buda y Pest. Tejados blancos, paraguas cubriendo largos y pesados abrigos, orillas congeladas. Todo se observa desde allí, también nuestra próxima parada: el Parlamento. Con las paredes recubiertas de oro y mármol, se alza a orillas del Danubio, como la gran mayoría de edificios importantes del lugar.

Para nuestra desgracia, la noche acaba por caer y nos obliga a subir al autobús para regresar al hotel, no sin antes concedernos el placer de observar el Puente de las Cadenas, armado de luz hasta la última piedra. Una escena que queda gravaba para siempre en todos y cada uno de los espectadores que tuvo, tiene y tendrá esta ciudad de ciudades.

Recuerdos y sentimientos con los que es imposible contener la sonrisa. Seguro que me entendéis! Y si, al igual que nosotras, necesitáis compartirlo con el mundo, ya sabéis donde hacerlo.

donesdeviatge@gmail.com 

Una història pel Marroc

Per començar bé el dia, ací us deixem l'escrit de Vicent, un amic d'un company d'universitat. Varen passar l'estiu passat uns dies al Marroc i, pel que he pogut saber, va ser tot menys un viatge ordinari! Gaudiu igual que ja ho varen fer ells: 

"Fou allà al matí, quan el sol eixia per l'est i la majoria dels marroquins dormien, ja que el dia anterior havien fet vida per la nit pel Ramadan. Nosaltres 6, sense més ni menys, decidirem anar a un poble on s’apreciés més la vida dels marroquins, i no aquella ciutat, Marrakech, massa transitada per turistes.

Després de lluitar amb els marroquins per trobar un preu assequible per anar a Ouarzazate, emprenem camí amb un 4x4, ben estrets. A meitat camí el marroquí ens recomana canviar de ruta, ja que l’Ouarzazate era similar a Marrakech. Decidim anar-nos-en on ens diu, un poble de carretera, i després pujar per l’Atlas fins un poble berber, passant per una cascada.

Després d’acordar el que ens costarien els dos dies per allí, emprenem camí cap al gran Atlas. Amb les motxilles a l'esquena i algun que altre amb Croc's per sabates, pugem aquella gran muntanya, en la que si algú queia, podia oblidar-se de no trencar-se algun que altre membre. El guia anava com "Pedro per sa casa", ningú li aguantava la marxa, i a més ningú podia dir-li que anés més lent, perquè ningú parlava ni francès ni marroquí. Vam tindre sort que el guia estava experimentat, ja que a un dels xicons se li van trencar les anses i ell li va fer un “arreglo” amb la camisa.

Després de 2 o 3 hores,  vam començar a anar per pla i veiem els primers animals, cavalls i cabres, i lluny l'anhelada cascada. I a pesar que pensàvem seria més gran, estàvem igual de contents.
En arribar, el primer que férem fou banyar-se a l'aigua purificadora i congelada, com els nostres pares ens van portar al món. Més tard, meravellats de les vistes dels voltants, mentre el guia resava, vàrem fer una de les millors migdiades de nostra vida, amb pendent i pedres, però la millor.

A meitat tarda havíem d’anar fent marxa cap al poble berber, ja que per la nit no podríem guiar-se. Hora i mitja després, arribàrem al poble, on passaríem la nit. Allí tot el món se'ns quedava mirant, érem estranys, i pocs entenien què fèiem allí. No hi havia llum als carrers, era un vertader poble berber. Allí ens prepararen el sostre de sa casa per poder dormir, com si fórem els seus millors invitats.

Per berenar, ens portaren te de menta, al que ja havíem pillat el gust, i pa amb mantega i melmelada. Què bo estava! Hi havia una cosa curiosa: va passar un nen amb una cabra remugant i, més tard, vam poder veure al nen amb els trossos de cabra per poder menjar. Per sopar ens portaren cuscús i, altra vegada, te.  Allí, en plena obscuritat, fumàrem tranquil·lament, parlant d’allò que ens pareixia  era el millor que havíem fet al viatge. 

Al dia següent, tingueren una guerra amb les mosques i amb el sol. Ens portaren l’esmorzar als 5 minuts de despertar-nos, estaven ben preparats. També podíem veure com els nens matiners i curiosos ens miraven d'amagats. Un dels xicons va decidir donar-li a un nen un “tazo” d'equips de futbol. Al segon, el nen es va ficar a riure i córrer per mostrar-li-ho als amics. Així de senzilla pot arribar a ser la felicitat!

Després de passar el matí allí, tocava tornar cap a la transitada Marrakech, però amb una experiència més que mostrar-li al món, com ara tracte de fer."

Gràcies Vicent per compartir aquestos records amb nosaltres! I els altres, ja sabeu on us podeu explaiar.

donesdeviatge@gmail.com